Recital Juan Diego Flórez
¿Este tenor tiene lo necesario?
Palau de la Música Catalana
Dilluns 7 de Març de 2005
El fenomen Juan Diego Flórez ha desembarcat a Barcelona per a un concert al Palau de la Música i ha tornat a demostrar que és, als seus 32 anys, un dels fenòmens vocals més destacats de l’actualitat.
La seva meteòrica carrera va tenir l’eclosió inicial al Festival de Pesaro on, des de molt jove, excel·lí en el repertori rossinià del que s’ha convertit en veritable referència. Actualment la nòmina dels seus papers s’està ampliant cap a parts de líric i lírico-lleuger, evolució sempre perillosa però que el tenor peruà sembla estar conduint amb intel·ligència i prudència.
El públic liceista ja el coneixia d’un parell d’aparicions en papers no protagonistes, però aquest concert ha significat, sens dubte, la consagració definitiva entre un públic barceloní que ja d’entrada el va rebre com a una estrella consagrada.
Flórez, malgrat una lleugera afecció vocal que va estar a punt de posposar el concert, va respondre a les expectatives mostrant la aristocràtica línia de cant que ja hem elogiat anteriorment des d’aquestes línies i una gran capacitat comunicativa que va provocar que el recital acabés amb el Palau dempeus.
I acabà així malgrat que la primera part consistia en un repertori més difícil que lluït, amb pàgines de“Il re pastore” de Mozart; una versió modèlica per fraseig i caràcter de “Pria che spunti in ciel” de “Il matrimonio segreto”; dues pàgines de la versió francesa de l’ obra mestra gluckiana “Orphée et Eurydice” en les que apuntà una excel·lent dicció – el repertori francès serà important en la seva carrera – a més d’impressionants recursos tècnics com els que demostrà en el crescendo del sempre difícil final de “J’ai perdu mon Eurydice”. Per acabar la primera part es reservà una especialitat de la casa, l’escena de la “Semiramide” de Rossini “La speranza piú soave”, on demostrà perquè no té rival en aquests papers, combinant una línia de cant d’una ortodòxia hereva de l’escola Garcia amb una capacitat per a la coloratura només a l’alçada de fenòmens com Rockwell Blake pel que fa a velocitat i precisió.
Al començament de la segona part exhibí la seva gran classe en una pàgina de “I Capuletti ed i Montecchi” - “E’ serbato” - per a posar-se tot seguit el públic a la butxaca amb tres famoses cançons populars peruanes que interpretà amb la naturalitat i simplicitat que aquestes pàgines requereixen.
La traca final va consistir en “Una furtiva lagrima” de manual, inatacable des de qualsevol punt de vista, i l’exhibició d’ aguts corresponent a “La fille du regiment”, absolutament brillant.
Amb un públic definitivament entregat, el tenor agraí al respectable el seu entusiasme amb un fragment del virtuosístic Rondò final d “Il barbiere di Siviglia” i la inevitable “La donna é mobile” verdiana, culminada amb una cadència extraordinàriament resolta.
Ja un pèl desgastat per l’afecció esmentada i l’exigència del programa, però davant la insistència d’un públic que es resistia a abandonar la sala, oferí una sentida versió de “L’alba separa dalla luce l’ombra” per acabar amb la jota “El trust de los tenorios”, petit homenatge al seu gran referent, l’immens i inoblidable Alfredo Kraus.
Antoni Colomer
Inici > Cròniques > Juan Diego Flórez