A mí me gusta mucho como algunos periodistas cogen los materiales que les da el Liceu y meten epicidad de la buena sacada de la chistera.
Artículo del Liceu:
Citar:
Sense anar més lluny, fa vint-i-cinc anys qui aleshores era el director del Festival de Salzburg, Gerard Mortier, va demanar a Plensa quina òpera li agradaria de dirigir, i ell li va respondre que havia de ser Macbeth. Aquell projecte no va poder esdevenir realitat en aquell moment, però ara sí, n’ha arribat l’hora: aquesta estrena mundial, produïda pel Gran Teatre del Liceu, significa l’assoliment d’un doble somni per a l’artista: tornar als teatres amb un projecte personal en condicions òptimes i resoldre el deute contret amb el seu títol més desitjat.
Delirante artículo de opinión en Nació que hace un paralelismo muy de darle al machaquito entre el los 30 años de Plensa para hacer este Macbeth y los 30 años del catalanismo que aseguró la gobernabilidad de España y nosequé idas de olla de la profecía de las brujas de Macbeth con la visión del independentismo y su muerte:
Citar:
El director Gerard Mortier, que regnava als teatres europeus, els hi va proposar als de Moià començar algun projecte junts, què volien fer. I la Fura, amb el somni de Plensa, enmig de tot plegat va demanar de fer Macbeth, de Verdi. Però Mortier, belga refinat, amb aquell paternalisme dels que se saben savis i no saben què desconeixen, va rebutjar la petició assegurant que eren massa joves per interpretar una òpera que demana maduresa i fons. Coneixedor d’això, l’inspirat director artístic del Gran Teatre del Liceu, Víctor García de Gomar, va voler seduir a Jaume Plensa, avui artista internacional, per tal de poder portar la seva visió del món en una òpera a Barcelona.
Y de regalo otra foto del 4o acto: